Suburbi de Belén (Iquitos, Perú)
Iquitos, a l'Amazònia peruana, és la ciutat sense accés terrestre més poblada del món. S'hi arriba per via aèria o fluvial, navegant pel riu Amazones i pel riu Itaya. El creixement accelerat de la població ha donat lloc a la construcció d'assentaments informals en zones inundables o directament sobre l'aigua, sense càlcul ni ordre preestablert. El més important és el barri de Belén, un dels més pobres i poblats, on viuen més de 60.000 persones que han hagut d'adaptar-se a l'estacionalitat del riu.
A les zones inundables del barri els habitatges es construeixen en terrenys irregulars, en general amb fusta, i es distribueixen formant fileres entre canals que permeten el trànsit de petits bots, que són l'únic mitjà de transport. Durant l'època de crescuda, les plantes baixes de les cases queden totalment cobertes d'aigua i les famílies es muden al segon pis. Belén no disposa dels serveis bàsics d'aigua potable, energia i clavegueram, i les aigües residuals s'aboquen directament al riu. Tot i això, hi ha nens nedant i jugant a l'aigua. És per això que les malalties com el còlera són molt freqüents.
“ La ciutat és una barreja de disseny i accidents
— Rem Koolhaas
Suburbi de Belén (Iquitos, Perú)
El 60% de la població mundial viu en grans àrees metropolitanes. Les ciutats no paren de créixer, engolint terrenys rurals i altres localitats menors adjacents, provocant la pèrdua d'espais verds i afegint pressió als ecosistemes naturals. Aquestes grans extensions metropolitanes són territoris econòmicament, socialment i políticament viables, però a costa de ser ambientalment insostenibles. D'una banda, tot i que només representen al voltant del 3% de la superfície terrestre, consumeixen energia, recursos naturals, aliments, materials per a la construcció o aigua en una proporció exagerada en relació amb la superfície que ocupen. De l'altra, el consum desenfrenat genera grans quantitats de residus, i el trànsit o la indústria produeixen una elevada emissió de gasos amb efecte d'hivernacle i altres contaminants que tenen efectes perjudicials per a la salut de la població.
“ Les àrees metropolitanes consumeixen el 75% de l'energia mundial,
i generen el 70% de les emissions de diòxid de carboni
— Nacions Unides
El 1900, només un 13% de la població mundial vivia en nuclis urbans; per al 2050, s'espera que la xifra arribi als dos terços, és a dir, a més de 6.000 milions de persones. La urbanització sostenible —gestionar el creixement urbà de manera responsable— és un repte clau per al desenvolupament, i requereix una planificació adequada per proporcionar qualitat de vida als ciutadans i, alhora, assegurar la preservació del medi ambient per a les generacions futures.
