Taller (La Valletta, Malta)
L'inici de la revolució industrial i de la indústria moderna, a finals del segle XVIII, va ser el tret de sortida de la urbanització massiva i del sorgiment de noves grans ciutats, primerament a Europa, i després a altres regions del món. A mesura que les noves oportunitats es generaven, un gran nombre d'immigrants provinents de comunitats rurals s'instal·laven en àrees urbanes, atrets per la demanda creixent de mà d'obra.
En aquest context, al llarg del segle XIX sorgeix una nova manera de distribuir l'espai. La població es distribueix formant arcs al voltant del nucli urbà. Al centre hi viuen les elits. A l'arc exterior s'hi concentra la nova mà d'obra immigrant que comparteix l'espai amb les grans i insalubres instal·lacions industrials. Són els barris obrers típics dels extraradis de les grans ciutats, densament poblats, amb escassos serveis, habitatges petits i massificats, sense condicions sanitàries adequades i amb poques condicions d'habitabilitat.
“ El fum de les fàbriques es barreja amb els somnis dels homes,
mentre el ferro i el carbó modelen els seus destins
— Émile Zola
Barcelona, ciutat industrial
A Barcelona, la industrialització va començar el segle XVIII, amb les fàbriques tèxtils, que van convertir la ciutat en un dels centres fabrils més importants d'Espanya. Les fàbriques van començar a poblar el paisatge urbà, i amb elles van sorgir les xemeneies, essencials per a la ventilació i el funcionament de les calderes de vapor. De les més de 300 que hi havia, encara se’n conserven prop d'una setantena.
Amb el temps, el creixement de les ciutats va suposar la millora de les infraestructures, dels sistemes de clavegueram o d'il·luminació, i l'aparició de serveis públics com hospitals, escoles o biblioteques. També van construir-se teatres, cinemes, parcs i àrees de lleure per atendre les necessitats recreatives i d'entreteniment dels nous urbanites. No obstant això, alguns d'aquests desafiaments persisteixen actualment, com les dificultats en la mobilitat, l'escàs habitatge assequible o el desenvolupament urbà sostenible i planificat.
El Poblenou, el “Manchester català”, va ser el bressol de la revolució industrial a Barcelona durant el segle XIX. Amb fàbriques tèxtils, vapors i tallers, aquest barri es va convertir en el principal motor industrial de la ciutat, seguint el model de Manchester, a Anglaterra, símbol de la industrialització europea. La seva proximitat al mar facilitava el transport de mercaderies, i el creixement econòmic va atraure una gran classe obrera. Amb la desindustrialització del segle XX, les antigues fàbriques es van transformar en espais culturals i tecnològics, convertint el Poblenou en un barri modern sense perdre la seva essència industrial.
Un d'aquests edificis és Can Framis, avui transformat en un museu d’art contemporani. Construït al segle XIX, formava part d’una fàbrica tèxtil típica de l’època en aquesta zona. La seva estructura de maó vist i la sobrietat del disseny industrial són testimonis de l’arquitectura funcional d’aquell temps. El 2009, la Fundació Vila Casas va rehabilitar l’edifici per convertir-lo en un museu dedicat a la pintura contemporània catalana.
.jpeg)
Suburbi (Barcelona)
Barcelona el 1850
La Canadenca (Barcelona)
